La Volta a Catalunya de 2013 és la 93a edició de la Volta a Catalunya. La cursa es disputà entre el 18 i el 24 de març de 2013 en set etapes i un total de 1.175,2 km. Aquesta fou la cinquena prova de l'UCI World Tour 2013.
El vencedor final fou l'irlandès, resident a Girona,[1]Daniel Martin (Garmin-Sharp),[2] el qual havia acabat segon el 2009 i 2011.[1] Martin basà la seva victòria final en la victòria en la 4a etapa, amb final a Port Ainé i a partir d'aquí mantingué el lideratge fins a l'etapa final. Amb aquesta victòria Martin es convertia en el segon irlandès en guanyar la Volta, després que Sean Kelly la guanyés el 1984 i 1986.[3] Martin s'imposà per disset segons d'avantatge sobre el catalàJoaquim Rodríguez (Team Katusha) i trenta-quatre sobre l'italiàMichele Scarponi (Lampre-Merida). Scarponi, que havia iniciat la darrera etapa en cinquena posició, aconseguí pujar al podi gràcies a un atac en la darrera etapa a Montjuïc.[2]
Les classificacions secundàries foren dominades per ciclistes que prengueren part en les escapades dels primers dies. Així, Cristiano Salerno (Cannondale) guanyà la classificació de la muntanya,[4] mentre Christian Meier (Orica-GreenEDGE) fou el vencedor de la classificació dels esprints especials i del premi especial en reconeixement al centenari del Tour de França.[5] El Garmin-Sharp foren els vencedors en la classificació per equips.[6]
La Volta del 2013 es disputarà entre el 18 i el 24 de març de 2012 sobre un recorregut de 1.175,2 km dividit en set etapes. Per segona vegada consecutiva la Volta surt de Calella,[7] amb un recorregut per Catalunya en el sentit antihorari. El recorregut es va anar sabent en comptagotes des de primers del 2013. Destaquen l'estrena de Vidreres[8] i Rialp[9] com a lloc de sortida d'una etapa, el retorn a Vallter 2000,[10] 20 anys després de la darrera visita; Lleida, 16 anys després;[11] o el circuit per Montjuïc, a Barcelona.[12] Així mateix, la cursa aprofitarà per homenatjar Xavier Tondo amb una arribada a Valls i la presentació de la seva biografia, escrita per Rafael Vallbona, el 23 de març de 2013.[13]
Una novetat respecte edicions passades és l'homenatge que la Volta farà a les 100 edicions del Tour de França, amb un premi especial que comportarà la disputa d'un esprint en cada una de les etapes, sempre al voltant del quilòmetre 100, imposant-se un mallot al líder de la classificació d'aquests esprints.[14]
La Volta a Catalunya repeteix el punt de sortida de la passada edició, Calella, una etapa que marcà el futur de tota la carrera, ja que va veure l'arribada en solitari de Michael Albasini, el vencedor final de l'edició.[19] En aquesta ocasió la cursa pren direcció cap al sud, per ràpidament girar cap a Sant Cebrià de Vallalta i Sant Iscle de Vallalta, on comença l'ascensió al primer dels cinc ports que hauran de superar en aquesta primera etapa, l'alt de Collsacreu (3,2 km al 6,0%) de tercera categoria. Una vegada superat Vallgorguina la ruta s'encamina cap a les faldes del Montseny per afrontar el primer dels esprints a Sant Esteve de Palautordera (km 31,8) i iniciar l'ascens a l'alt del Montseny (6,0 km al 5,6%) de primera categoria. Un ràpid descens conduirà els ciclistes fins a Sant Celoni i Calella, previ pas per un segon ascens a l'alt de Collsacreu (9,3 km al 3,0%), en aquesta ocasió per la vessant del Vallès. A Calella (km 80) hi haurà el segon esprint del dia. A Tordera (km 97) hi haurà l'esprint 100 anys del Tour de França. L'etapa segueix cap a Breda, previ pas per l'alt de Montsoriu (1,9 km al 6,0%) i Sant Celoni, per tornar a afrontar una tercera ascensió al Collsacreu (km 141) i en un ràpid descens dirigir-se cap a Calella.[20]
Només donar-se la sortida oficial de l'etapa es produí la primera escapada del dia, formada per Christian Meier (Orica-GreenEDGE) i Cristiano Salerno (Cannondale).[21][22] El duet augmentà les diferències fins a situar-se al voltant de 9 minuts després del primer esprint del dia a Sant Esteve de Palautordera.[22] En aquest punt l'Omega Pharma-Quick Step i el Movistar Team es posaren al davant del gran grup per reduir les diferències. Meier passà primer per tots els esprints del dia, mentre Salerno feia el mateix pels ports de muntanya, passant a liderar en acabar l'etapa les classificacions respectives. Finalment els dos escapats foren capturats en la darrera ascensió a l'alt de Collsacreu.[21] En el descens el Bradley Wiggins accelerà la marxa i afavorit per la caiguda d'un corredor[23] acabà provocant el trencament del gran grup. Tretze corredors quedaren al capdavant, amb la presència de bona part dels favorits a la victòria final, Alejandro Valverde, Joaquim Rodríguez o Michele Scarponi. Aquest grup es presentà a l'arribada amb 28" sobre el gran grup, sent el belga Gianni Meersman (Omega Pharma-Quick Step) el vencedor a l'esprint i primer líder de la present edició.[24][25]
Etapa més senzilla de la present edició, amb una sola cota de tercera categoria, el mirador de Sant Feliu (5,6 km al 3,8%) al km 48 d'etapa. Els ciclistes surten de Girona per dirigir-se cap a la Tossa de Mar i a partir d'aquí seguir la costa Brava cap a Sant Feliu de Guíxols i Platja d'Aro, on hi ha el primer esprint del dia (km 60,8). D'aquí continuen cap a Sant Antoni de Calonge, on deixen la costa i van cap a l'interior de l'Empordà, passant per Llofriu, la Bisbal d'Empordà i Bordils (km 103,5), on hi ha l'esprint dels 100 anys del Tour. Tot seguit es dirigeixen cap a Banyoles, punt final de l'etapa, on hauran de fer quatre voltes a un circuit de 9,200 km pels voltant de la població. En el primer pas per meta hi ha el segon esprint del dia.[26]
Per segon dia consecutiu Christian Meier (Orica-GreenEDGE) forma part de l'escapada del dia, cosa que li permet consolidar la classificació dels esprints i acostar-se a Cristiano Salerno (Cannondale) en la de la muntanya. A Meier l'acompanyaren Christophe Laborie (Sojasun) i Olivier Kaisen (Lotto-Belisol) que s'escaparen en els primers quilòmetres d'etapa.[27] A diferència del dia anterior, l'escapada es va mantenir controlada en tot moment per l'equip del líder, el Omega Pharma-Quick Step i la seva diferència no superà en cap moment els tres minuts. Els escapats foren neutralitzats en la segona volta al circuit de Banyoles.[27] Tot i algun intent d'escapada en els darrers quilòmetres la victòria se la jugaren a l'esprint, sent el vencedor el líder de la cursa, Gianni Meersman, que d'aquesta manera consolida el liderat gràcies a les bonificacions.[28][29][30]
Primera etapa de muntanya de la present edició de la Volta, amb un recorregut exigent, sempre en constant ascensió i dos ports de primera categoria i un de categoria especial, el final d'etapa a Vallter 2000, una arribada que la Volta no feia des de l'edició de 1992, en què guanyà l'etapa Tony Rominger.[32]
Els primers quilòmetres de l'etapa són plans, amb un bucle pels voltants de Vidreres que durà els ciclistes fins a Caldes de Malavella i Llagostera. En tornar a passar per Vidreres els ciclistes es trobaran amb el primer esprint del dia (km 31,9) i tot seguiran es dirigiran cap a Santa Coloma de Farners per començar l'ascensió al primer port del dia, l'alt de Sant Hilari (10 km al 4,5%). El descens conduirà els ciclistes fins a Osor i Anglès, on tindrà lloc l'esprint dels 100 anys del Tour (km 90,5). D'aquí es dirigiran cap a la Garrotxa, per Sant Feliu de Pallerols, i Sant Esteve d'en Bas (km. 118,5) hi ha el segon esprint del dia. A la Vall de Bianya s'inicien uns darrers 50 km sempre en constant ascensió. Primer cal superar el port de Collabós (4,5 km al 9%), de primera categoria, que conduirà els ciclistes a la vall de Camprodon i tot segui, previ pas per Camprodon, Llanars i Setcases s'inicia l'ascensió fins a l'estació d'esquí de Vallter 2000, amb 12 km al 7,8%, Cima Peris de la Volta, amb 2.200 msnm.[33]
Quatre corredors, Martin Kohler (BMC Racing Team), Lucas Sebastián Haedo (Cannondale), Karol Domagalski (Caja Rural-Seguros RGA) i Nicolas Edet (Cofidis),[34] s'escapen del gran grup al km 7 d'etapa,[35] aconseguint una màxima diferència de prop de set minuts i mig 15 km després.[35] El quartet va romandre unit fins a l'ascensió a l'alt del túnel de Collabós, on Edet i Domagalski deixaren enrere els seus dos companys. Al cim disposaven de prop de cinc minuts sobre el gran grup.[35] En els posteriors quilòmetres el gran grup els va anar agafant, sent Edet el darrer en ser capturat a manca de 5 m per l'arribada.[34]
Jurgen van den Broeck (Lotto-Belisol), que havia saltat del grup de favorits, va ser el primer a arribar a Edet. Van den Broeck es va mantenir escapat durant un parell de quilòmetres, abans que el Team Katusha i el Garmin-Sharp acceleressin el ritme i el reintegressin al gran grup.[34]Tom Danielson (Garmin-Sharp), en la seva primera carrera després d'una la sanció de mig any per a l'admissió de dopatge a principis de la seva carrera, atacà sense sort.[35]Bradley Wiggins (Team Sky) va ser el següent en atacar, al pas pel darrer quilòmetre, seguit de prop per Nairo Quintana. Un posterior atac simultani de Joaquim Rodríguez (Team Katusha), Quintana i Alejandro Valverde (Movistar) va deixar enrere Wiggins. Quintana marxà en solitari cap a meta, guanyant l'etapa amb sis segons sobre Valverde, Rodríguez i Wiggins, que en els darrers metres aconseguí recuperar el temps perduts. Valverde va passar a liderar la cursa, en detriment de Meersman, i amb quatre segons sobre Wiggins i Rodríguez.[34][36][37]
Etapa reina i més llarga de la present edició de la Volta, amb cinc ports puntuables i final a l'estació d'esquí de Port Ainé. Aquest final d'etapa no es va poder realitzar en l'edició passada per culpa de la neu que va obligar a retallar l'etapa en l'ascensió al coll del Cantó.[38]
Des de Llanars, a la Vall de Camprodon, els ciclistes es dirigeixen cap a Sant Joan de les Abadesses, Ripoll i Campdevànol, on deixen la N-260 i giren cap a Gombrèn i la Pobla de Lillet. Entre aquestes dues viles els ciclistes es trobaran amb el primer port del dia, el coll de Merolla (3,3 km al 4,5), de 3a categoria (km 40,9). D'aquí prendran direcció cap a Berga, però ben aviat es desviaran cap a Saldes, iniciant l'ascens al coll del Pedraforca (10,6 km al 5,3), de 1a categoria (km 70,6). A partir de Gósol, on comença l'ascensió a l'alt de Josa de Cadí (2,3 km al 5,5) de 2a categoria (km 86,3), la carretera es torna més estreta, amb nombroses pujades no puntuables. A Tuixent hi ha l'esprint dels 100 anys del Tour i a la Seu d'Urgell (km 140,6) el primer esprint del dia. Tot seguit es dirigiran cap a Adrall, on comença l'ascensió al coll del Cantó (24,6 km al 4,8%), de categoria especial (km 172,3). Un llarg i ràpid descens durà a Sort, on hi ha el segon esprint del dia (km 190,1) i poc després s'inicia l'ascensió a Port Ainé (18,9 km al 6,5%), de categoria especial i punt final de l'etapa.[39]
Tot i alguns intents d'escapada, els ciclistes es van mantenir units durant la primera hora de cursa. No serà fins a l'ascensió de la primera dificultat del dia, el Coll de Merolla, quan es formi l'escapada del dia.[40] Inicialment formada per quatre ciclistes, Fabio Aru (Astana Qazaqstan Team), Ryder Hesjedal (Garmin-Sharp), Robert Kišerlovski (RadioShack-Leopard) i Iuri Trofímov (Team Katusha),[41] en el descens s'hi van afegir dinou ciclistes més, per formar un grup de vint-i-tres.[40] Amb la majoria dels equips estaven representats en l'escapada, la diferència s'estabilitzà al voltant de tres minuts. Una vegada passat Tuixent es produí una caiguda que obligà a abandonar a Eros Capecchi i el líder de la general, Alejandro Valverde, ambdós del Movistar Team.[42]
El Team Sky va prendre les regnes del grup principal en l'ascensió al coll del Cantó, reduint l'avantatge dels líders al voltant de dos minuts i mig a manca de 50 km d'etapa.[41] En el darrer tram de l'ascensió Nicolas Roche (Team Saxo-Tinkoff) atacà en solitari,[40] deixant enrere els seus companys i aconseguint prop d'un minut en començar l'ascensió final a Port Ainé. Roche ben aviat fou capturat per un tercet perseguidor, format pel seu cosí Daniel Martin (Garmin-Sharp), Kišerlovski i Herrada, del Movistar. A manca de 7,5 quilòmetres[41] Martin atacà i marxà sol cap a la victòria d'etapa. Els seus dos minuts d'avantatge es van anar reduint fins a quedar en 36 segons sobre Joaquim Rodríguez (Team Katusha) i Nairo Quintana, els quals havien deixat enrere el grup en què anava Bradley Wiggins. La diferència de Martin fou suficient per a obtenir el liderat de la cursa amb 10 segons sobre Rodríguez.[42]
Etapa de transició, després de dues dures etapes de muntanya, que durà els ciclistes des dels Pirineus fins a la plana de Lleida. Sortint de Rialp, als Pallars Jussà, els primers 60 quilòmetres són per un terreny descendent, tot passant per Gerri de la Sal, la Pobla de Segur i Tremp, on hi ha el primer esprint del dia (km 42,6), abans no comenci l'única ascensió puntuable del dia, el port d'Àger (9,6 km al 5,0%), de segona categoria (km 78,6). El descens durà els ciclistes fins a Balaguer, on hi ha l'esprint dels 100 anys del Tour (km 107,5), per a tot seguit dirigir-se cap a Alfarràs, on hi ha el segon esprint del dia (km 130,0). L'arribada es troba a Lleida, vila que no acollia la Volta des de 1997.[43]
La primera escapada del dia, formada per Olivier Kaisen (Lotto-Belisol) i Tristan Valentin (Cofidis) no tindrà lloc fins transcorreguts més de 50 km,[44] però en 10 km ja obtenen un avantatge de quatre minuts,[45] per estabilitzar-se en uns tres minuts i mig. Valentin passà el primer pels esprints, mentre Kaisen ho va fer al port d'Àger. En l'esprint d'AlfarràsDaniel Martin (Garmin-Sharp) va passar en tercera posició, aconseguint un segon de bonificació i ampliant la seva diferència respecte a Joaquim Rodríguez (Team Katusha) en la general. Finalment els escapats foren capturats a manca de 15 km. En l'esprint final François Parisien (Argos-Shimano) superà en el darrer instant a Samuel Dumoulin (AG2R La Mondiale), per aconseguir d'aquesta manera la seva victòria més important. Martin va acabar novè a l'etapa, i va ampliar el seu avantatge de tres segons més sobre Rodríguez, després que el gran grup es trenqués durant la disputa de l'esprint.[46][47]
Partint d'Almacelles els ciclistes es dirigiran cap a Alcarràs, on hi ha el primer esprint del dia (km 30,6), per tot seguit anar cap a Juneda, les Borges Blanques i l'Espluga de Francolí (km 94), on es disputarà l'esprint dels 100 anys del Tour. Una vegada passat el monestir de Poblet comença l'ascensió cap a l'alt de Prades (11 km al 4,0%) de primera categoria (km 112,3). A Prades també hi ha el segon esprint del dia (km 115,8). El descens, per Capafonts, durà els ciclistes a Alcover i la Riba, on poc després comença l'ascensió al coll de Lilla (6,1 km al 4,8%), de segona categoria i a sols 15 km de l'arribada a Valls, just davant el pavelló que porta el nom de Xavier Tondo.[48]
L'etapa va començar a un fort ritme, cosa que dificultà la creació de l'escapada del dia. Per Alcarràs la feina del Garmin-Sharp va facilitar que el líder Daniel Martin aconseguís tres segons de bonificació, ampliant la diferència respecte al Purito a disset segons.[49] No serà fins a l'ascensió a l'alt de Prades quan es formi una escapada de vuit corredors en què destaca la presència de Daniel Navarro (Cofidis), situat a tres minuts del líder. El gran grup els tingué controlats en tot moment a minut i mig.[50] Finalment els escapats foren neutralitzats a manca de 4 km per a l'arribada,[50] a Valls. Daniele Ratto (Cannondale) fou el primer a llançar l'esprint, però fou superat, primer per Gianni Meersman (Omega Pharma-Quick Step) i ja en la mateixa línia d'arribada per Simon Gerrans (Orica-GreenEDGE).[51]
Com en l'etapa precedent el ritme inicial de l'etapa és frenètic[53] i la primera escapada no es produirà fins a les proximitats a Vilanova i la Geltrú, quan un grup de 10 unitats agafi fins a tres minuts i mig respecte al gran grup. El grup d'escapats no serà neutralitzat fins que manquin 22 km per al final, quan es produeix un atac per part de David López (Team Sky), Thomas de Gendt (Vacansoleil-DCM), Tim Wellens (Lotto-Belisol) i Chris Anker Sørensen (Team Saxo-Tinkoff). Sørensen i Wellens perderen contacte poc després, mentre pel darrere Nairo Quintana (Movistar Team) intentava, sense sort, escapar-se del gran grup. El grup capdavanter va augmentar fins a les quatre unitats en unir-s'hi Michele Scarponi (Lampre-Merida), cinquè a la general, i Robert Kišerlovski (RadioShack-Leopard). Amb una diferència propera al mig minut van afrontar la darrera volta, jugant-se la victòria a l'esprint, on De Gendt demostrar ser el més ràpid. Per darrere el líder Daniel Martin va controlar en tot moment a Joaquim Rodríguez, entrant junts a meta i aconseguint d'aquesta manera la victòria final a la Volta. Scarponi aconseguí pujar a la tercera posició final gràcies a la diferència aconseguida respecte a Nairo Quintana.[54][55]
Catalunya
Daniel Martin (IRL) (Garmin-Sharp)
Michele Scarponi (ITA) (Lampre-Merida)
Christian Meier (CAN) (Orica-GreenEDGE)
165,7
Gianni Meersman (BEL)
160,7
180,1
Nairo Quintana (COL)
Alejandro Valverde (ESP)
Simon Gerrans (AUS)
122,2
Bradley Wiggins (GBR)
Robert Gesink (NED)
Przemysław Niemiec (POL)
Thibaut Pinot (FRA)
Tom Danielson (USA)
Garmin-Sharp
Team Katusha
Team Sky
